CATALÀ. L’adequació de la prescripció està en el nostre dia a dia. L’article de Kaufmann et al. (link a vall) fa un recull de les diferents eines que s’han publicat a la literatura. Segons l’article, una prescripció adequada és aquella que maximitza la eficàcia i la seguretat, minimitza els costos i respecta les preferències del pacient, així doncs escollir la prescripció més adequada per cada pacient per tal d’aconseguir els objectius terapèutics desitjats és un repte pels professionals en la pràctica diària.
Amb aquest propòsit en els darrers anys s’han creat múltiples eines amb l’objectiu de facilitar aquesta tasca. A grans trets podem diferenciar aquestes eines en implícites (basades en el judici clínic) i explicites (basades en criteris pre-establerts) i en eines que combinen les 2 opcions. Els instruments explícits es desenvolupen a partir de l’opinió d'experts i per tècniques de consens. Aquests criteris són fàrmac i malaltia centrats i poden ser utilitzats amb poc o cap judici clínic. Aquests criteris són aplicats com a estàndards rígids i no tenen en compte les característiques individuals ni el règim terapèutic global del pacient. Cal que siguin revisats regularment i adaptats a cada entorn. Les seves avantatges són el baix cost de la seva aplicació i que afavoreixen l'equitat (Ex: Beers, STOPP/START).
Els instruments implícits estan basats en el judici clínic, són individuals per cada pacient i tenen en compte tot el pla farmacològic. Depenen de l’experiència i del coneixement de l'equip. En general necessiten força temps i són poc reproduïbles (Ex: MAI). La barreja d'instruments que utilitzin els 2 tipus de criteris permet aprofitar les avantatges dels dos (Ex RAND).
Crear un instrument vàlid per valorar l’adequació de la prescripció requereix l’existència d’evidència científica suficient. La combinació de l’opinió dels experts amb l'evidencia de la literatura podria ser la clau per crear una eina vàlida i útil. En aquest article intenten agrupar totes les eines descrites en 3 dominis, i en cada domini ordenar-les d'acord amb el grau d’evidència del mètode que desenvolupen. Posteriorment categoritzen l’adequació de la prescripció en infra-, sobre o be manca de prescripció (ja sigui per tipus de fàrmac, dosificació, duració, duplicació...). Cap dels instruments avaluats en aquesta revisió cobreix tots els aspectes. Els mes dèbils son l’anàlisi de la infraprescripció i tots els aspectes relacionats amb la individualització del pla farmacològic.
En general un instrument que ens ajudi a valorar l’adequació de la prescripció ha de cobrir eficàcia seguretat, cost/efectivitat i les preferències del pacient, ha de ser desenvolupat utilitzant els mètodes de l'evidencia científica, mostrar correlació entre el grau d’adequació i els resultats clínics i ser aplicable en la practica diària. Malgrat que fins el moment actual s’ha publicat molt i hem pogut aprofundir en el coneixement sobre aquest tema, no disposem de l’instrument ideal. Un element important del procés serà que aquest sigui compartit entre professionals de diferents àmbits especialment metges i farmacèutics.
Actualment el repte està en com podem aplicar el coneixement generat al voltant de tots aquestes eines a la pràctica clínica. Sense oblidar que el més important, no és únicament millorar la prescripció sinó que al mateix temps això ens permeti millorar els resultats de salut dels nostres pacients (disminuir la freqüència d'afectes adversos, d'hospitalitzacions relacionades amb la medicació...). L’aportació que ens faran els instruments, però no podrà substituir un procés de presa de decisions compartida entre els equips i els pacients per tal de fer un tractament personalitzat. Aquí el link (Kaufmann CP, et al., Eur J Clin Pharmacol. 2014)
CASTELLANO. La adecuación de la prescripción está en nuestro día a día, este artículo hace una recopilación de las diferentes herramientas que se han publicado en la literatura. Según el artículo, una prescripción adecuada es aquella que maximiza la eficacia y la seguridad, minimiza los costes y respeta las preferencias del paciente, así pues escoger la prescripción más adecuada para cada paciente con el fin de conseguir los objetivos terapéuticos deseados es un reto por los profesionales en la práctica diaria.
Con este propósito en los últimos años se han creado múltiples herramientas con el objetivo de facilitar esta tarea. A grandes rasgos podemos diferenciar estas herramientas en implícitas (basadas en el juicio clínico) y explícitas (basadas en criterios pre-establecidos) y en herramientas que combinan las 2 opciones. Los instrumentos explícitos se desarrollan a partir de la opinión de expertos y por técnicas de consenso. Estos criterios son fármaco y enfermedad centrados y pueden ser utilizados con poco o ningún juicio clínico. Estos criterios son aplicados como estándares rígidos y no tienen en cuenta las características individuales ni el régimen terapéutico global del paciente. Deben ser revisados regularmente y adaptados a cada entorno. Sus ventajas son el bajo coste de su aplicación y que favorecen la equidad (Ej: Beers, STOPP / START). Los instrumentos implícitos están basados en el juicio clínico, son individuales para cada paciente y tienen en cuenta todo el plan farmacológico. Dependen de la experiencia y del conocimiento del equipo. En general necesitan bastante tiempo y son poco reproducibles (Ej: NUNCA). La mezcla de instrumentos que utilicen los 2 tipos de criterios permite aprovechar las ventajas de los dos (Ex RAND).
Crear un instrumento válido para valorar la adecuación de la prescripción requiere la existencia de evidencia científica suficiente. La combinación de la opinión de los expertos con la evidencia de la literatura podría ser la clave para crear una herramienta válida y útil. En este artículo intentan agrupar todas las herramientas descritas en 3 dominios, y en cada dominio ordenarlas de acuerdo con el grado de evidencia del método que desarrollan. Posteriormente categorizan la adecuación de la prescripción en infraestructuras, sobre o bien falta de prescripción (ya sea por tipo de fármaco, dosificación, duración, duplicación...).
Ninguno de los instrumentos evaluados en esta revisión cubre todos los aspectos. Los más débiles son el análisis de la infraprescripción y todos los aspectos relacionados con la individualización del plan farmacológico.
En general un instrumento que nos ayude a valorar la adecuación de la prescripción debe cubrir eficacia, seguridad, coste / efectividad y las preferencias del paciente, debe ser desarrollado utilizando los métodos de la evidencia científica, mostrar correlación entre el grado de adecuación y los resultados clínicos y ser aplicable en la práctica diaria.
A pesar de que hasta el presente se ha publicado mucho y hemos podido profundizar en el conocimiento sobre este tema, no tenemos el instrumento ideal. Un elemento importante del proceso será que éste sea compartido entre profesionales de diferentes ámbitos especialmente médicos y farmacéuticos.
Actualmente el reto está en cómo podemos aplicar el conocimiento generado en torno a todas estas herramientas en la práctica clínica. Sin olvidar que lo más importante, no es únicamente mejorar la prescripción sino que al mismo tiempo esto nos permita mejorar los resultados de salud de nuestros pacientes (disminuir la frecuencia de efectos adversos, de hospitalizaciones relacionadas con la medicación...). La aportación que nos harán los instrumentos, pero, no podrá sustituir un proceso de toma de decisiones compartida entre los equipos y los pacientes para hacer un tratamiento personalizado. Aquí el link (Kaufmann CP, et al., Eur J Clin Pharmacol. 2014)
No comments:
Post a Comment