DE LA CONVALESCÈNCIA A L’HOSPITAL D’AGUTS... QUINS FACTORS INTERVENEN?

Colprim publica un article a la revista JAMDA sobre la incidència i factors de risc associats a trasllats no planejats des d’un centre de cures intermèdies (convalescència) a l’hospital d’aguts. Aquesta estudi pretén no només avaluar els reingressos als 30 dies, sinó també els trasllats a l’hospital d’aguts (via urgències), que no ingressen i retornen al centre de convalescència. L’estudi, realitzat durant 11 mesos al Parc Sanitari Pere Virgili, recull dades de 1505 pacients > 65 anys, dels quals el 14.4% són traslladats a urgències, quedant únicament un 5.4% ingressats a l’hospital d’aguts. El 25% reingressen durant els primers 9 dies d’ingrés (de mitjana, 11 dies). Ingressar després d’una cirurgia general, >8 fàrmacs a l’ingrés i viure amb parella presenten en l’anàlisi multivariat un major risc de ser traslladats a urgències; i els motius principals per a traslladar a urgències són alteracions cardiovasculars (sense diferències entre els que reingressen i el que no), seguides de malaltia infecciosa (entre els que reingressen) i alteracions gastrointestinals (entre els que no reingressen). La novetat d’aquest estudi és que avalua tots els trasllats a urgències, no només els reingressos, i això pot ajudar a identificar trasllats potencialment evitables, i actuar en aquest punt (com per exemple el programa INTERACT2 als “nursing homes”).
En relació als factors de risc de trasllat, viure amb parella resulta sorprenent, i Colprim hipotetitza sobre dues possibles causes: la insistència de la parella per a actituds més agressives (a proves diagnòstico/terapèutiques) i/o el biaix que existeix al ingressar pacients a convalescència (els de menor suport socials solen estar menys greus, de mitjana, que els pacients amb bon suport social, que tornen amb més facilitat al domicili).

COMENTARI: Els trasllats a urgències des d’hospitals d’atenció intermèdia suposen una despesa econòmica extra i sobretot un esdeveniment advers gens despreciable en els nostres pacients d’edat avançada: visita a urgències (amb els riscos clínics, funcionals i emocionals que comporta), atenció clínica per part de diferents professionals en poques hores i en el pitjor dels casos un nou ingrés a l’Hospital d’aguts, endarrerint la rehabilitació i perdent els guanys fins aleshores aconseguits. Al nostre territori, aquest és un estudi que pot ser especialment útil, doncs tal i com senyala l’autor, reflecteix el “real world” donada l’absència d’altres criteris d’exclusió que no fossin l’edat. La incidència d’aquests trasllats dóna una idea de la magnitud de la situació, i conèixer els factors de risc associats pot ajudar a millorar la gestió de les complicacions que ocorren a nivell de l’atenció intermèdia.
Existeix però una variabilitat important entre els centres de convalescència del nostre territori, i per tant hem de ser prudents a l’hora d’estendre aquest resultats a altres centres. Aquesta variabilitat però, també ens pot ajudar per veure el que funciona i el que no, i així millorar la qualitat de l’assistència i gestió de recursos.



DE LA CONVALESCENCIA AL HOSPITAL DE AGUDOS... QUE FACTORES INTERVIENEN?

Colprim publica un artículo en la revista JAMDA sobre la incidencia y factores de riesgo asociados a traslados no planeados desde un centro de cuidados intermedios (convalecencia) al hospital de agudos. Esta estudio pretende no sólo evaluar los reingresos a los 30 días, sino también los traslados al hospital de agudos (vía urgencias), que no ingresan y retornan al centro de convalecencia. El estudio, realizado durante 11 meses en el Parc Sanitari Pere Virgili, recoge datos de 1505 pacientes> 65 años, de los cuales el 14.4% son trasladados a urgencias, quedando únicamente un 5.4% ingresados en el hospital de agudos. El 25% reingresan durante los primeros 9 días de ingreso (de media, 11 días). Ingresar después de una cirugía general,> 8 fármacos al ingreso y vivir con pareja presentan en el análisis multivariado un mayor riesgo de ser trasladados a urgencias; y los motivos principales para trasladar a urgencias son alteraciones cardiovasculares (sin diferencias entre los que reingresan y lo que no), seguido de enfermedades infecciosas (entre los que reingresan) y alteraciones gastrointestinales (entre los que no reingresan). La novedad de este estudio es que evalúa todos los traslados a urgencias, no sólo los reingresos, y esto puede ayudar a identificar traslados potencialmente evitables, y actuar en este punto (como por ejemplo el programa INTERACT2 en los “nursing homes”).
En relación a los factores de riesgo de traslado, vivir con pareja soprende, y Colprim hipotetiza sobre dos posibles causas: la insistencia de la pareja para actitudes más agresivas (pruebas diagnóstico/terapéuticas) y/o el sesgo que existe al ingresar pacientes en convalecencia (los de menor soporte sociales suelen estar menos graves, de promedio, que los pacientes con buen soporte social, que vuelven con más facilidad al domicilio).

COMENTARIO: Los traslados a urgencias desde hospitales de atención intermedia suponen un gasto económico extra y sobre todo un evento adverso nada despreciable en nuestros pacientes de edad avanzada: visita a urgencias (con los riesgos clínicos, funcionales y emocionales que conlleva), atención clínica por parte de diferentes profesionales en pocas horas y en el peor de los casos un nuevo ingreso en el Hospital de agudos, retrasando la rehabilitación y perdiendo las ganancias hasta entonces alcanzadas. En nuestro territorio, este es un estudio que puede ser especialmente útil, pues tal y como señala el autor, refleja el "real world" dada la ausencia de otros criterios de exclusión que no fueran la edad. La incidencia de estos traslados da una idea de la magnitud de la situación, y conocer los factores de riesgo asociados puede ayudar a mejorar la gestión de las complicaciones que ocurren a nivel de la atención intermedia.
Existe pero una variabilidad importante entre los centros de convalecencia de nuestro territorio, y por lo tanto tenemos que ser prudentes a la hora de extender estos resultados a otros centros. Esta variabilidad pero, también nos puede ayudar para ver lo que funciona y lo que no, y así mejorar la calidad de la asistencia y gestión de recursos.


ARTICLE: Colprim D, Inzitari I.Incidence and risk factors for unplanned transfers to acute general hospitals from an intermediate care and rehabilitation geriatric facility.JAMA 2014 Sep;15(9):687.

ICTUS, UN PROBLEMA RECURRENT

En relació a la recent publicació de la guia de prevenció d’AVC i d’AIT de la AHA/ASA (http://stroke.ahajournals.org/content/45/7/2160.long) la revista Drugs&Aging, aquests mes de setembre ens presenta un article de revisió que té com a objectiu avaluar les recomanacions relatives als fàrmacs en prevenció secundaria d’ictus per al pacient ancià.

Resumint els punts claus sobre el control dels factors de risc cerebrovascular:

 

• HTA: el tractament de la hipertensió és possiblement la intervenció més important per a la prevenció secundària d’ictus isquèmic. Es demostren beneficis també quan es tracten majors de 80 anys. El control de les xifres de TA <150/90 mmHg reduirà el risc de nou AVC, ja que mantenir xifres encara més baixes no mostren benefici significatiu i augmenten les complicacions derivades de la hipotensió

• DM: la prevenció secundària específica per a ancians diabètics no ha estat estudiada amb amplis assajos clínics i de moment es basa en el control de la comorbiditat cardiovascular. La teràpia intensiva no disminueix el risc d’AVC i augmenta els episodis de hipoglucèmia. Objectius menys estrictes de mantenir HbA1c <7-8% es consideren més apropiats.
• DLP: encara que la teràpia amb estatines sembla ser el tractament de control de lípids més eficaç per a la prevenció de les malalties cardiovasculars, la preocupació per diverses reaccions adverses continuen limitant l'ús entre els ancians. Les estatines mostren un efecte beneficiós també en >75 anys, tot i que s'aconsellen en dosis inferiors.
• Tractament antiagregant: aspirina o clopidogrel en monoteràpia, o la combinació d'aspirina i dipiridamol estan indicats per a la prevenció d’ ictus amb una eficàcia similar en els esdeveniments cerebrovasculars isquèmics no cardioembòlics. La selecció de l’antiagregant s'hauria de fer en funció de les característiques clíniques i la tolerabilitat de cada pacient. En alguns casos especials, la doble teràpia amb aspirina/clopidogrel, durant un curs de tres mesos, pot ser una opció de prevenció secundària d’ictus, després d'un accident cerebrovascular menor o AIT (si la doble teràpia s'inicia abans de les 24h posteriors a l'esdeveniment) o si l’ ictus és per una estenosis severa intracranial.
• Tractament anticoagulant: antagonistes de vitamina K i NACOs tenen similar efectivitat, en prevenció d’ ictus cardioembòlics. Els estudis ja fa temps que demostren que el risc de caigudes no són contraindicació per l’anticoagulació. L’eleccció d’antitrombòtics ha de ser individualitzada, segons efectivitat de tractaments previs, característiques clíniques i preferències del pacient.

Les guies poden ser de gran ajuda tot i que no sempre s'adapten als pacients d'edat, s'inclouen cada vegada més, però menys del que es deuria. En general els tractaments intensius en l'ancià per aconseguir xifres "ideals" de TA, HbA1, LDL... aporten major iatrogènia que benefici, és preferible marcar-se objectius més "laxes" i com sempre individualitzar.

Us deixo el link de l'article : http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/25212952

ICTUS, UN PROBLEMA RECURRENTE

En relación a la reciente publicación de la guía de prevención de AVC y AIT de la AHA/ASA (http://stroke.ahajournals.org/content/45/7/2160.long) la revista Drugs&Aging, este mes de setiembre nos presenta un artículo de revisión que tiene como objetivo evaluar las recomendaciones relativas a los fármacos, en prevención secundaria de ictus para el paciente anciano.

Los puntos claves sobre el control de los factores de riesgo cerebrovascular son:

• HTA: el tratamiento de la hipertensión es posiblemente la intervención más importante para la prevención secundaria del ictus isquémico. Se demuestran beneficios también cuando se tratan mayores de 80 años. El control de las cifras de TA <150/90 mmHg reducirá el riesgo de nuevo AVC, ya que mantener cifras aún más bajas no muestran beneficio significativo y aumentan las complicaciones derivadas de la hipotensión 
• DM: la prevención secundaria específica para ancianos diabéticos no ha sido estudiada con amplios ensayos clínicos y de momento se basa en el control de la comorbilidad cardiovascular. La terapia intensiva no disminuye el riesgo de AVC y aumentan los episodios de hipoglicemia. Objetivos menos estrictos de mantener HbA_1c <7-8% se consideran más apropiados. 
• DLP: aunque la terapia con estatinas parece ser el tratamiento de control de lípidos más eficaz para la prevención de las enfermedades cardiovasculares, la preocupación por diversas reacciones adversas continúa limitando el uso entre los ancianos. Las estatinas muestran un efecto beneficioso también en >75 años, aunque se aconsejan dosis inferiores. 
• Tratamiento antiagregante: aspirina o clopidogrel en monoterapia, o la combinación de aspirina y dipiridamol están indicados para la prevención del ictus con una eficacia similar en los eventos cerebrovasculares isquémicos no cardioembólicos. La selección del antiagregante se debería realizar en función de las características clínicas y tolerabilidad de cada paciente. En algunos casos, la doble terapia con aspirina/clopidogrel durante un curso de tres meses, puede ser una opción de prevención secundaria de ictus; después de un accidente cerebrovascular menor o AIT (si la doble terapia se inicia antes de las 24h posteriores al acontecimiento) o si el ictus es por una estenosis severa intracraneal.
• Tratamiento anticoagulante: antagonistas de vitamina K y NACOs tienen similar efectividad, en prevención de ictus cardioembólicos. Los estudios ya hace tiempo que demuestran que el riesgo de caídas no son contraindicación para la anticoagulación. La elección de dichos antitrombóticos debe ser individualizada, según efectividad de tratamientos previos, características clínicas y preferencias del paciente.

Las guías pueden ser de gran ayuda y aunque no siempre se adaptan a los pacientes de edad,  estos se incluyen cada vez más, pero menos de lo que se debería. En general los tratamientos intensivos en el anciano para conseguir cifras "ideales" de TA, HbA1, LDL... aportan mayor iatrogenia que beneficio, es preferible marcarse objetivos más "laxos" y como siempre individualizar.

Os dejo el link del artículo: http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/25212952

 

 Signat/firmado: Francesc Riba Porquet geriatre/geriatra  @FrancescRiba

 

 

 

Avaluació multidimensional prequirúrgica de risc de mortalitat en cirurgia programada d'adults majors: avancem en geronto-anestesiologia

Català: La revista JAMA Surg ha publicat recentment un article original que aporta evidència en la relació entre valoració geriàtrico-anastèsica preoperatòria i conseqüències postquirúrgiques en malalts d’edat avançada sotmesos a cirurgia electiva, o el qué és el mateix, avaluació del risc prequirúrgic introduint les diferents dimensions geriàtriques. Es tracta d’un treball dissenyat per a definir un model predictiu d’esdeveniments adversos en malalts grans abans de cirurgia no urgent de moderat/alt risc, que s’ha fet agafant una mostra de 275 pacients majors de 65 anys consecutivament atesos per un servei de cirurgia d’un hospital terciari a Corea del Sud. Es definí la mortalitat per totes les causes a l’any com a variable principal. Es considaren altres variables secundàries: complicacions postquirúrgiques (com ara pneumònia, infecció urinària, delirium, TEP i ingrés no programat a UCI), durada de l’estada hospitalària i alta a residència.

En el seguiment, la mediana de mortalitat fou de 13,3 %; 10,5% dels pacients experimentaren com a mínim 1 complicació i un 8,7% foren donats d’alta a residències. S’associaren amb mortalitat: malaltia maligna, hipoalbuminèmia, i també Index de Charlson elevat, dependència en activitats bàsiques i en instrumentals, demència, risc de delirium, circumferència braquial curta i malnutrició. Aquests ítems es varen usar posteriorment en el desenvolupament d’un model multidimensional anomenat de fragilitat que prediu la mortalitat per totes les causes millor que la que la American Society of Anesthesiologists classification (àrea sota la corba 0,821 vs 0,647; p 0,01; sensibilitat 84%, especificitat 69,2%, això posant 5 com a punt de tall). Pacients amb puntuació >5 presentaren un elevat risc de mortalitat postoperatòria (hazard ratio, 9,01; 95% CI, 2,15-37,78; P =0,003) i medianes d’estades postquirúrgiques més altes 9 (5-15) dies vs 6 (3-9) dies; p <0,001).

Comentari: Aquest model multidimensional anomenat de fragilitat (tot i que inclou variables que van més enllà d’aquest terme, com ara comorbilitat i discapacitat), s’ha mostrat més útil que els mètodes convencionals d’avaluació anestèsica. Aquest treball està en la línia dels treballs de consens d’experts de diferents societats d’anestesiologia i geriatria en avaluació perioperatòria en el malalt d’edat avançada, que parlen de la importància d’incloure aspectes multidimensionals en l’avaluació del risc de complicacions posteriors a cirurgia programada. Algunes eines inclouen aspectes específics de fragilitat i altres, com aquesta, barregen també aspectes de discapacitat i altres condicions geriàtriques específiques que comporten major risc d’evolució desfavorable en relació al perfil de pacient.

Evaluación multidimensional prequirúrgica de riesgo de mortalidad en cirugía programada de adultos mayores: avances en geronto-anestesiología, por Miquel Àngel Mas:

Español: La revista JAMA Surg ha publicado recientemente un artículo original que aporta evidencia en la relación entre valoración geriátrico-anastésica preoperatoria y consecuencias postquirúrgicas en enfermos de edad avanzada sometidos a cirugía electiva, o lo que es lo mismo, evaluación del riesgo prequirúrgico introduciendo las diferentes dimensiones geriátricas. Se trata de un trabajo diseñado para definir un modelo predictivo de eventos adversos en pacientes mayores antes de cirugía no urgente de moderado/alto riesgo, que se ha hizo tomando una muestra de 275 pacientes mayores de 65 años consecutivamente atendidos por un servicio de cirugía de un hospital terciario en Corea del Sur. La variable principal fue la mortalidad por todas las causas al año. Se consideraron otras variables secundarias: complicaciones postquirúrgicas (como neumonía, infección urinaria, delirium, TEP e ingreso no programado a UCI), duración de la estancia hospitalaria y alta en residencia.

En el seguimiento, la mediana de mortalidad fue 13,3%; 10,5% de los pacientes experimentaron al menos 1 complicación y un 8,7% fueron dados de alta a residencias. Se vieron asociados con mortalidad: enfermedad maligna, hipoalbuminemia, y también Indice de Charlson elevado, dependencia en actividades básicas y en instrumentales, demencia, riesgo de delirium, circunferencia braquial corta y malnutrición. Estos ítems fueron usados posteriormente en el desarrollo de un modelo multidimensional llamado de fragilidad que predijo la mortalidad por todas las causas mejor que la que la American Society of Anesthesiologists classification (área bajo la curva 0,821 vs 0,647; p 0,01; sensibilidad 84%, especificidad 69,2%, poniendo 5 como punto de corte). Pacientes con puntuación > 5 presentaron un elevado riesgo de mortalidad postoperatoria (hazard ratio, 9,01; 95% CI, 2,15- 37,78; P = 0,003) y medianas de estancias postquirúrgicas más altas 9 (5-15) días vs 6 (3-9) días; p < 0,001).

Comentario: Este modelo multidimensional llamado de fragilidad (aunque incluye variables que van más allá de este término, como comorbilidad y discapacidad), se ha mostrado más útil que los métodos convencionales de evaluación anestésica. Este trabajo está en la línea de los trabajos de consenso de expertos de diferentes sociedades de anestesiología y geriatría en de evaluación perioperatoria en el paciente de edad avanzada, que hablan de la importancia de incluir aspectos multidimensionales en la evaluación del riesgo de complicaciones posteriores a cirugía programada. Algunas herramientas incluyen aspectos específicos de fragilidad y otras, como esta, mezclan también aspectos de discapacidad y otras condiciones geriátricas específicas que comportan mayor riesgo de evolución desfavorable en relación al perfil de paciente.

Referències/Referencias:      

Kim SW, Han HS, Jung HW, Kim KI, Hwang DW, Kang SB, Kim CH. Multidimensional frailty score for the prediction of postoperative mortality risk. JAMA Surg 2014;149(7):633-40. doi: 10.1001/jamasurg.2014.241. Link: http://archsurg.jamanetwork.com/article.aspx?articleid=1867407

Rojo Sanchis A, Mas Bergas MÀ, Fontecha Gómez B, Llobera Estrany J, Castillo Monsegur J, Sabaté Tenas S, Llubià Maristany C, Sierra Arnedo P. Guia de valoració preoperatoria en el pacient de edat avançada. Societats catalanes d’Anestesiologia i Geriatria (SCARTD y SCGiG) 2011. Disponible a http://www.scartd.org/sap/gpc/edatavancada/PreoperatoriEdatAvancada.pdf (accedit 12/10/2014 vía www.scartd.org, en versió catalana i castellana).   

Signat/firmado: Miquel Àngel Mas, geriatre/geriatra @DrMqAgMas                                                                             

Intervenció multifactorial interdisciplinar sobre factors de risc de caigudes en ancians fràgils (per N. Moron)

Aquest estudi controlat i randomitzat (investigador independent mitjançant programa informàtic) intenta avaluar l'impacte d'una intervenció multifactorial sobre els factors de risc de presentar caigudes i l'índex de caigudes en 241 ancians de la comunitat,>70 anys, que compleixen criteris de fragilitat (> 3 Criteris de Fried), sense deteriorament cognitiu (MMSE> 18) i amb una expectativa de vida superior a 12 mesos (Modified implicit illness severity scale score <3). La intervenció es va realitzar durant 12 mesos per un equip interdisciplinari de 2 fisioterapeutes (10 visites, programa d'equilibri i potenciació de MMII en bipedestació adaptat a cada participant en domicili durant 20-30min, 3-5 vegades per setmana i consell o aportació d’ajuda tècnica ho necessita), un metge geriatra i un altre rehabilitador, nutricionista i terapeuta ocupacional. Es van avaluar com a resultats els factors de risc de caigudes a l'inici de l'estudi, i als 3 i 12 mesos, mitjançant un test de rendiment: Physiological profile Assessement (Inclou 5 ítems i es considera un predictor de caigudes) i 2 tests de mobilitat: Short Physical performance Battery (SPPB) i 4-m walk test. El nombre de caigudes es va avaluar mitjançant un calendari i seguiment telefònic. No s'inclouen aquells esdeveniments secundaris a ictus, crisis comicials i traumes severs. Els fisioterapeutes van estimar el nivell d'adherència a la intervenció en 5 categories. Entre els resultats destaca que en el grup intervenció es va reduir el PPA als 3 mesos sense que hi hagués diferències al final del període. Sí que es van produir diferències significatives en la força de quàdriceps i equilibri en el grup intervenció als 12 mesos. Al SPPB i velocitat de marxa es va observar una millora significativa en el grup d'intervenció. Va augmentar la velocitat de la marxa especialment en els pacients més fràgils, sobretot als 12 mesos. En el grup de major adherència, es va produir una reducció significativa en el risc de caigudes (mesurat pel test PPA). Pel que fa al nombre de caigudes no hi va haver diferències significatives entre grups (ni entre grups control / intervenció, ni segons grau d'adherència) Destaquem que es tracta del primer estudi en el qual s'estudia l'efecte de la fragilitat sobre el risc de caigudes i la presència de les mateixes. En aquest estudi destaca la reducció del risc de caigudes en ancians fràgils després de 12 mesos d'intervenció amb millora en la mobilitat, força i equilibri, si bé no es va reduir el nombre de caigudes. Els resultats en els apartats de mobilitat són congruents amb els obtinguts en estudis previs. Potser es podrien haver millorat els resultats en la puntuació de PPA si s'haguessin realitzat més sessions d'intervenció i aconseguit una major adherència. Aquest estudi no té prou potència per valorar el nombre de caigudes (necessitaria una grandària de mostra major) i es requeriran nous estudis per determinar l'impacte d'aquesta intervenció. No obstant això, els programes d'intervenció multifactorial per prevenir caigudes en pacients fràgils podrien resultar confusos o massa intensius per a aquesta població i podrien ser no més eficaços que intervencions més simples Creiem interessant destacar el fet que pacients fràgils, que són els que presenten major nombre de factors de risc de caigudes, puguin beneficiar-se de programes de recuperació funcional al domicili, sense precisar un seguiment presencial intensiu de professionals. Es necessiten estudis més amplis que permetin avaluar el seu efecte sobre el nombre total de caigudes d'aquesta població. Artículo: Fairhall N, Sherrington C, Lord.SR, Kurrle SE, Langron C, Lockwood K, Monaghan N, Aggar C, Cameron ID. Effect of a multifactorial, interdisciplinary intervention on risk factors for falls and fall rate in frail older people: a randomised controlled trial. Age and Ageing 2014;43:616–622

INTERVENCION MULTIFACTORIAL INTERDISCIPLINAR SOBRE FACTORES DE RIESGO DE CAIDAS EN ANCIANOS FRAGILES (por N. Moron)

Este estudio controlado y randomizado (investigador independiente mediante programa informático) intenta evaluar el impacto de una intervención multifactorial sobre los factores de riesgo de presentar caídas y el índice de caídas 241 en ancianos de la comunidad, > 70 años, que cumplen criterios de fragilidad (>3 Criterios de Fried), sin deterioro cognitivo (MMSE >18) y con una expectativa de vida superior a 12 meses (Modified implicit illness severity scale score
La intervención se llevó a cabo durante 12 meses por un equipo interdisciplinar de 2 fisioterapeutas (10 visitas, programa de equilibrio y potenciación de MMII en bipedestación adaptado a cada participante en domicilio durante 20-30min, 3-5 veces semanales y consejo/aporte de ayuda técnica si lo precisa), un médico geriatra y otro rehabilitador, nutricionista y terapeuta ocupacional.

Se evaluaron como resultados los factores de riesgo de caídas al inicio del estudio, y a los 3 y 12 meses, mediante un test de rendimiento: Physiological Profile Assessement (incluye 5 ítems y se considera un predictor de caídas) y 2 tests de movilidad: Short Physical Performance Battery (SPPB) y 4-m walk test. El número de caídas se evaluó mediante un calendario y seguimiento telefónico. No se incluyen aquellos eventos secundarios a ictus, crisis comiciales y traumas severos.
Los fisioterapeutas estimaron el nivel de adherencia a la intervención en 5 categorías.

Entre los resultados destaca que en el grupo de intervención se redujo el PPA a los 3 meses sin que hubiera diferencias al final del periodo. Si que se produjeron diferencias significativas en la fuerza de cuádriceps y equilibrio en el grupo intervención a los 12 meses. En el SPPB y velocidad de marcha se observó una mejoría significativa en el grupo de intervención. Aumentó la velocidad de la marcha especialmente en los pacientes más frágiles, sobre todo a los 12 meses. En el grupo de mayor adherencia, se produjo una reducción significativa en el riesgo de caídas (medido por el test PPA).
En lo referente al número de caídas no hubo diferencias significativas entre grupos (ni entre grupos control/intervención, ni según grado de adherencia)

Destacamos que se trata del primer estudio en el que se estudia el efecto de la fragilidad sobre el riesgo de caídas y la presencia de las mismas. En este estudio destaca la reducción del riesgo de caídas en ancianos frágiles tras 12 meses de intervención con mejoría en la movilidad, fuerza y equilibrio, si bien no se redujo el número de caídas.
Los resultados en los apartados de movilidad son congruentes con los obtenidos en estudios previos. Quizá se podrían haber mejorado los resultados en la puntuación de PPA si se hubiesen realizado mas sesiones de intervención y conseguido una mayor adherencia.
Este estudio no tiene suficiente potencia para valorar el número de caídas (precisaría un tamaño de muestra mayor) y se requerirán nuevos estudios para determinar el impacto de dicha intervención. No obstante los programas de intervención multifactorial para prevenir el número de caídas en pacientes frágiles podrían resultar confusos o demasiado intensivos para dicha población y podrían ser no más eficaces que intervenciones más simples
Creemos interesante destacar el hecho de que pacientes frágiles, que son los que presentan mayor número de factores de riesgo de caídas, puedan beneficiarse de programas de recuperación funcional en domicilio sin precisar un seguimiento presencial intensivo de profesionales, así como la necesidad de estudios más amplios que permitan evaluar su efecto sobre el número total de caídas de esta población.

Artículo: Fairhall N, Sherrington C, Lord.SR, Kurrle SE, Langron C, Lockwood K, Monaghan N, Aggar C, Cameron ID. Effect of a multifactorial, interdisciplinary intervention on risk factors for falls and fall rate in frail older people: a randomised controlled trial. Age and Ageing 2014;43:616–622