Tuesday, November 18, 2014


Els Virtual Wards i les rehospitalitzacions

El concepte Virtual Ward (VW), és recent (http://en.wikipedia.org/wiki/Virtual_wards ), i des dels seus inicis va generar molta expectació. Els VW busquen donar suport a la comunitat dels pacients amb situacions socials i mèdiques complexes mitjançant una intervenció multidisciplinar. Entre d’altres, un dels seus objectius és evitar l’ús no programat dels hospitals d’aguts.

En un recent article publicat al JAMA, realitzat a Ontàrio (Canadà), intenten demostrar que els VW poden millorar els objectius de salut a la comunitat després de l’alta i disminuir el nombre de reingresos. Mitjançant un estudi aleatoritzat i randomitzat de pacients donats d’alta dels hospitals d’aguts (n=1923) i alt risc de rehospitalització (índex LACE ≥10). Analitzen dues cohorts paral·leles (n=960 tractament habitual i n=963 al VW).  El grup d’intervenció rebia una atenció directa (trucades, visites domiciliaries o a consultes externes) d’un equip interprofessional que es reunia diàriament i planificava un pla de cures individualitzat (mitjana de 6.3±2.1 reunions , 2,8±0.95 visites domiciliaries, i estada mitja de 35.5±27 dies per episodi). Principal objectiu: rehospitalització o defunció dintre dels 30 primers dies de l’alta hospitalària. Secundari:  rehospitalitzacio o defunció als 90, 6mesos o 1 any, nombre de visites a urgències i admissió a centres residencials. Respecte als resultats: el 21.2% dels pacients del grup intervenció, respecte 24.6% del grup control presentaren un reingrés o defunció durant el primer mes (p=0.09). Les diferències es mantenien no significatives la resta de variables resultat estudiades.

Els autors argumenten els seus resultats a la falta de coordinació, integració de les TIC i  fragmentació del sistema sanitari. També per el baix nombre de visites domiciliaries dels facultatius i a falta d’un sistema de telemonitorització. Acaben argumentant que possiblement poques rehospitalitzacions es poden prevenir, i del fenomen ja comentat en el nostre bloc del pacient hospital depenent.

Tot i que en els últims anys s’han realitzat dues revisions sistemàtiques importants sobre intervencions per disminuir la taxa de reingressos, una amb resultats negatius (Hansen et al. 2011) i l’altre positius (Leppin et al. 2014), i el tema dels VW encara mai s’havia explorat en aquest àmbit. De la mateixa manera, el present article m’ha plantejat la semblança del model de PADES geriàtric o Hospitalització domiciliaria (HD) que funciona al nostre País, amb els famosos VW; i que segurament aporten un suport a domicili més intens i integrat que el VW de l’estudi.  Desconec si s’ha valorat l’impacte dels PADES I HD en les rehospitalitzacions, però estic segur que seria un tema molt interessant d’explorar.


Per cert, recentment el bloc de gestió clínica del Dr. Varela també se’n ha fet ressò d’aquest article, aquí teniu l’enllaç per si voleu saber que en comenten.



Los Virtual Wards y las rehospitalizaciones

El concepto Virtual Ward (VW), es reciente (http://en.wikipedia.org/wiki/Virtual_wards), y desde sus inicios generó mucha expectación. Los VW buscan apoyar a la comunidad de los pacientes con situaciones sociales y médicas complejas mediante una intervención multidisciplinar. Entre otros, uno de sus objetivos es evitar el uso no programado de los hospitales de agudos.

En un reciente artículo publicado en JAMA, realizado en Ontario (Canadá), intentan demostrar que los VW pueden mejorar los objetivos de salud en la comunidad después del alta y disminuir el número de reingresos. Mediante un estudio aleatorizado y randomizado de pacientes dados de alta de los hospitales de agudos (n=1923) y alto riesgo de rehospitalización (índice LACE ≥10). Analizan dos cohortes paralelas (n=960 tratamiento habitual i n=963 al VW). El grupo de intervención recibía una atención directa (llamadas, visitas domiciliarias o en consultas externas) de un equipo interprofesional que se reunía diariamente y planificaba un plan de cuidados individualizado (media de 6.3±2.1 reuniones, 2,8±0.95 visitas domiciliarias, y estancia media de 35.5±27 días por episodio). Principal objetivo: rehospitalización o fallecimiento dentro de los 30 primeros días del alta hospitalaria. Secundario: rehospitalización o fallecimiento a los 90, 6 meses o 1 año, número de visitas a urgencias y admisión a centros residenciales. Respecto a los resultados: el 21.2% de los pacientes del grupo intervención, respecto 24.6% del grupo control presentaron un reingreso o fallecimiento durante el primer mes (p=0.09). Las diferencias se mantenían no significativas resto de variables resultado estudiadas.

Los autores argumentan sus resultados a la falta de coordinación, integración de las TIC y fragmentación del sistema sanitario. También por el bajo número de visitas domiciliarias de los facultativos y a falta de un sistema de telemonitorización. Acaban argumentando que posiblemente pocas rehospitalizaciones se pueden prevenir, y del fenómeno ya comentado en nuestro blog del paciente hospital dependiente.

Aunque en los últimos años se han realizado dos revisiones sistemáticas importantes sobre intervenciones para disminuir la tasa de reingresos, una con resultados negativos (Hansen et al. 2011) y el otro positivos (Lepper et al. 2014), el tema de los VW todavía nunca se había explorado en este ámbito. Del mismo modo, el presente artículo me ha planteado la semejanza del modelo de PADES geriátrico o Hospitalización domiciliaria (HD) que funciona en nuestro País, con los famosos VW; y que seguramente aportan un apoyo a domicilio más intenso e integrado que el VW del estudio. Desconozco si se ha valorado el impacto de los PADES y HD en las rehospitalizaciones, pero estoy seguro de que sería un tema muy interesante explorar.

El artículo se encuentra en http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/25268437


Por cierto, recientemente el bloque de gestión clínica del Dr. Varela también se ha hecho eco de este artículo, aquí tenéis el enlace por si queréis saber que comentario hacen al respecto.

Wednesday, November 12, 2014

El dolor crònic i les persones grans, un repte encara per resoldre.

Aquest novembre publica Karttunen NM. a la revista Age and Ageing un estudi que intenta conèixer com viuen el dolor crònic les persones grans i quins són els factors que s’associen a un dolor crònic persistent. Es tracta d’un de seguiment a 3 anys a >75 anys de la comunitat de la ciutat de Kuopio, Finlàndia, que presentin un dolor crònic musculoesquelètic. Aquest estudi és un sub-anàlisi d’un estudi més important, el GeMS study (Geriatric Multidisciplinary Strategy for the Good Care of the Elderly), on la mostra és de 1000.
S’obte finalment una mostra de 270 pacients amb dolor crònic muslculoesquelètic, la majoria dones (75.2%) , d’uns 82.3 anys. Per valorar com viuen el dolor crònic, se’ls pregunta per l’esperança de rebre més atenció mèdica per a controlar del seu dolor, i destaca com a l’inici, un 41% dels pacients esperen que el metge presti més atenció el control del seu dolor, i al llarg de 3 anys, el 31% persisteixen amb aquesta idea. Entre aquests pacients destaca una major prevalença de símptomes depressius, osteoartritis, dificultats per caminar 400 m, ús diari d’analgèsics, pitjor salut percebuda i intensitat del dolor moderada o severa. L’esperança d’un major control del dolor significa un mal control actual del dolor, que podria indicar una falta de reconeixement del dolor per part dels professionals. Karttunen et all encoratgen als clínics que preguntin pel dolor i que fomentin una esperança realista en relació al seu control.
La idea de que pràcticament la meitat dels pacients amb dolor crònic musculoesquelètic esperen major atenció al seu dolor per part dels clínics, i que un terç segueix esperant aquesta major atenció 3 anys després, indica que entre la població de més edat hi ha moltes persones que pateixen dolor diàriament, i que som incapaços, de moment, de trobar-hi solució (sent molt certa la dificultat extra de tractar el dolor en una població envellida, pluripatològica i polimedicada).  Es un tema encara per resoldre, però mentrestant els nostres grans pateixen.
                                                                                                                                                       

El dolor crónico y las personas mayores, un reto aún por resolver.

En noviembre publica Karttunen NM. en la revista Age and Ageing un estudio que intenta conocer cómo viven el dolor crónico las personas mayores y cuáles son los factores que se asocian a un dolor crónico persistente. Se trata de un seguimiento a 3 años en> 75 años de la comunidad de la ciudad de Kuopio, Finlandia, que presentan un dolor crónico musculoesquelético. Este estudio es un sub-análisis de un estudio más importante, el GEMS study (Geriatric Multidisciplinary Strategy for the Good Care of the Elderly), donde la muestra es de 1000.
Se obtiene finalmente una muestra de 270 pacientes con dolor crónico muslculoesquelètic, la mayoría mujeres (75.2%), de unos 82.3 años. Para valorar cómo viven el dolor crónico, se les pregunta por la esperanza de recibir más atención médica para controlar su dolor, y destaca como al inicio, un 41% de los pacientes esperan más atención en el control de su dolor, y a lo largo de 3 años, el 31% persisten con esta idea. Entre estos pacientes destaca una mayor prevalencia de síntomas depresivos, osteoartritis, dificultades para caminar 400 m, uso diario de analgésicos, peor salud percibida e intensidad del dolor moderada o severa.La esperanza de un mayor control del dolor significa un mal control actual del dolor, que podría indicar una falta de reconocimiento del dolor por parte de los profesionales. Karttunen et all alientan a los clínicos a que pregunten por el dolor y que fomenten una esperanza realista en relación a su control.

La idea de que prácticamente la mitad de los pacientes con dolor crónico musculoesquelético esperan mayor atención a su dolor por parte de los clínicos, y que un tercio sigue esperando esta mayor atención 3 años después, indica que entre la población de más edad hay muchas personas que sufren dolor a diario, y que somos incapaces, de momento, de encontrar solución (siendo muy cierta la dificultad extra de tratar el dolor en una población envejecida, pluripatológica y polimedicada). Es un tema aún por resolver, pero mientras tanto nuestros mayores sufren.

Tuesday, November 4, 2014

Els programes de seguiment dels pacients d’edat avançada amb insuficiència cardíaca són eficaços?

Els programes d’intervenció en pacients amb insuficiència cardíaca d’alt risc redueixen el percentatge d’ingressos hospitalaris, milloren la qualitat de vida i la supervivència, i redueixen els costos. Però aquests beneficis són controvertits en pacients d’edat avançada ja que molts d’aquests individus són exclosos d’aquests estudis. Per això m’agradaria comentar un article publicat recentment a l’European Geriatric Medicine per geriatres d’un hospital de Cáceres, sobre l’eficàcia d’un programa de seguiment en pacients ancians amb insuficiència cardíaca després de l’alta hospitalària. Es tracta d’un estudi prospectiu aleatoritzat i controlat, en el qual es van reclutar pacients que van ingressar al Servei de Geriatria de forma consecutiva per insuficiència cardíaca. Es van excloure de l’estudi els pacients amb malaltia terminal, enllitats, demència (GDS > 5) o altres malalties psiquiàtriques severes, els que no era possible dur a terme el seguiment i els que van refusar participar-hi. Finalment es van incloure 117 pacients amb una edat mitjana de 85 anys. Cinquanta-nou pacients van ser inclosos en el grup d’intervenció (rebien educació sanitària, control terapèutic i seguiment acurat per part d’un equip interdisciplinar en hospital de dia de Geriatria, mitjançant un contacte telefònic a les 48 hores de l’alta hospitalària, avaluació als 10 dies, al mes i als 6 mesos, així com atenció a hospital de dia o per via telefònica en cas que ho requerissin) i 58 pacients van rebre atenció sanitària estàndard per part del metge d’atenció primària i en alguns casos, rebien atenció per part de geriatres no membres de l’estudi de recerca, a consultes externes de manera puntual. Després del període de seguiment (un any o fins que van morir), el grup de pacients que van rebre intervenció per part d’un equip interdisciplinar en l’hospital de dia de Geriatria, van presentar menys aconteixements per qualsevol causa en relació amb el grup control [una reducció del 30% (RR:2,25; p = 0,032)]. La probabilitat de patir algun aconteixement entre la primera visita i durant el període de seguiment va ser significativament inferior en el grup d’intervenció (log-rank: 5,79; p = 0,016). D’altra banda, la qualitat de vida va millorar significativament en el grup d’intervenció (p = 0,035). Així doncs, la insuficiència cardíaca podria ser una malaltia paradigmàtica, de manera que aquest tipus de seguiment es podria fer extensiu a poblacions amb altres malalties, o fins i tot a pacients amb elevada comorbiditat i complexitat en general. D’altra banda, m’agradaria destacar la importància d’incloure els pacients d’edat avançada en aquest tipus de programes d’intervenció. Article: Effectiveness of a follow-up program for elderly heart failure patients after hospital discharge. A randomized controlled trial. J.L. González-Guerrero, T. Alonso-Fernández, N. García-Mayolín, N. Gusi, J.M. Ribera-Casado. European Geriatric Medicine 2014;5:252-257 http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S1878764914000825


 ¿Los programas de seguimiento de los pacientes de edad avanzada con insuficiencia cardiaca son eficaces?
Los programas de intervención en pacientes con insuficiencia cardiaca de alto riesgo reducen el porcentaje de ingresos hospitalarios, mejoran la calidad de vida y la supervivencia, y reducen los costes. Pero estos beneficios son controvertidos en pacientes de edad avanzada ya que muchos de estos individuos son excluidos de estos estudios. Por este motivo, me gustaría comentar un artículo publicado recientemente en el European Geriatric Medicine por geriatras de un hospital de Cáceres, sobre la eficacia de un programa de seguimiento en pacientes ancianos con insuficiencia cardiaca después del alta hospitalaria. Se trata de un estudio prospectivo aleatorizado y controlado, en el cual se reclutaron pacientes que ingresaron en el Servicio de Geriatría de forma consecutiva por insuficiencia cardiaca. Se excluyeron del estudio los pacientes con enfermedad terminal, encamados, demencia (GDS > 5) u otras enfermedades psiquiátricas severas, los que no era posible llevar a cabo el seguimiento y los que rechazaron participar. Finalmente se incluyeron 117 pacientes con una edad media de 85 años. Cincuenta y nueve fueron incluidos en el grupo de intervención (recibían educación sanitaria, control terapéutico y seguimiento estrecho por parte de un equipo interdisciplinar en hospital de día de Geriatría, mediante un contacto telefónico a las 48 horas del alta hospitalaria, evaluación a los 10 días, al mes y a los 6 meses, así como atención en hospital de día o por vía telefónica en caso de que lo requirieran) y 58 pacientes recibieron atención sanitaria estándar por parte del médico de atención primaria y en algunos casos, recibían atención por parte de geriatras no miembros del equipo de investigación, en consultas externas de manera puntual. Después del periodo de seguimiento (un año o hasta que murieron), el grupo de pacientes que recibieron intervención por parte de un equipo interdisciplinar en el hospital de día de Geriatría, presentaron menos acontecimientos por cualquier causa en relación con el grupo control [una reducción del 30% (RR: 2,25; p = 0,032)]. La probabilidad de sufrir algún acontecimiento entre la primera visita y durante el periodo de seguimiento fue significativamente inferior en el grupo de intervención (log-rank: 5,79; p = 0,016). Por otro lado, la calidad de vida mejoró significativamente en el grupo de intervención (p = 0,035). La insuficiencia cardiaca podría ser una enfermedad paradigmática, de manera que este tipo de seguimiento se podría hacer extensivo a poblaciones con otras enfermedades, o incluso a pacientes con elevada comorbilidad y complejidad en general. Por otro lado, me gustaría destacar la importancia de incluir los pacientes de edad avanzada en estos tipos de programas de intervención. Artículo: Effectiveness of a follow-up program for elderly heart failure patients after hospital discharge. A randomized controlled trial. J.L. González-Guerrero, T. Alonso-Fernández, N. García-Mayolín, N. Gusi, J.M. Ribera-Casado. European Geriatric Medicine 2014;5:252-257 http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S1878764914000825

Wednesday, October 29, 2014

DE LA CONVALESCÈNCIA A L’HOSPITAL D’AGUTS... QUINS FACTORS INTERVENEN?

Colprim publica un article a la revista JAMDA sobre la incidència i factors de risc associats a trasllats no planejats des d’un centre de cures intermèdies (convalescència) a l’hospital d’aguts. Aquesta estudi pretén no només avaluar els reingressos als 30 dies, sinó també els trasllats a l’hospital d’aguts (via urgències), que no ingressen i retornen al centre de convalescència. L’estudi, realitzat durant 11 mesos al Parc Sanitari Pere Virgili, recull dades de 1505 pacients > 65 anys, dels quals el 14.4% són traslladats a urgències, quedant únicament un 5.4% ingressats a l’hospital d’aguts. El 25% reingressen durant els primers 9 dies d’ingrés (de mitjana, 11 dies). Ingressar després d’una cirurgia general, >8 fàrmacs a l’ingrés i viure amb parella presenten en l’anàlisi multivariat un major risc de ser traslladats a urgències; i els motius principals per a traslladar a urgències són alteracions cardiovasculars (sense diferències entre els que reingressen i el que no), seguides de malaltia infecciosa (entre els que reingressen) i alteracions gastrointestinals (entre els que no reingressen). La novetat d’aquest estudi és que avalua tots els trasllats a urgències, no només els reingressos, i això pot ajudar a identificar trasllats potencialment evitables, i actuar en aquest punt (com per exemple el programa INTERACT2 als “nursing homes”).
En relació als factors de risc de trasllat, viure amb parella resulta sorprenent, i Colprim hipotetitza sobre dues possibles causes: la insistència de la parella per a actituds més agressives (a proves diagnòstico/terapèutiques) i/o el biaix que existeix al ingressar pacients a convalescència (els de menor suport socials solen estar menys greus, de mitjana, que els pacients amb bon suport social, que tornen amb més facilitat al domicili).

COMENTARI: Els trasllats a urgències des d’hospitals d’atenció intermèdia suposen una despesa econòmica extra i sobretot un esdeveniment advers gens despreciable en els nostres pacients d’edat avançada: visita a urgències (amb els riscos clínics, funcionals i emocionals que comporta), atenció clínica per part de diferents professionals en poques hores i en el pitjor dels casos un nou ingrés a l’Hospital d’aguts, endarrerint la rehabilitació i perdent els guanys fins aleshores aconseguits. Al nostre territori, aquest és un estudi que pot ser especialment útil, doncs tal i com senyala l’autor, reflecteix el “real world” donada l’absència d’altres criteris d’exclusió que no fossin l’edat. La incidència d’aquests trasllats dóna una idea de la magnitud de la situació, i conèixer els factors de risc associats pot ajudar a millorar la gestió de les complicacions que ocorren a nivell de l’atenció intermèdia.
Existeix però una variabilitat important entre els centres de convalescència del nostre territori, i per tant hem de ser prudents a l’hora d’estendre aquest resultats a altres centres. Aquesta variabilitat però, també ens pot ajudar per veure el que funciona i el que no, i així millorar la qualitat de l’assistència i gestió de recursos.



DE LA CONVALESCENCIA AL HOSPITAL DE AGUDOS... QUE FACTORES INTERVIENEN?

Colprim publica un artículo en la revista JAMDA sobre la incidencia y factores de riesgo asociados a traslados no planeados desde un centro de cuidados intermedios (convalecencia) al hospital de agudos. Esta estudio pretende no sólo evaluar los reingresos a los 30 días, sino también los traslados al hospital de agudos (vía urgencias), que no ingresan y retornan al centro de convalecencia. El estudio, realizado durante 11 meses en el Parc Sanitari Pere Virgili, recoge datos de 1505 pacientes> 65 años, de los cuales el 14.4% son trasladados a urgencias, quedando únicamente un 5.4% ingresados en el hospital de agudos. El 25% reingresan durante los primeros 9 días de ingreso (de media, 11 días). Ingresar después de una cirugía general,> 8 fármacos al ingreso y vivir con pareja presentan en el análisis multivariado un mayor riesgo de ser trasladados a urgencias; y los motivos principales para trasladar a urgencias son alteraciones cardiovasculares (sin diferencias entre los que reingresan y lo que no), seguido de enfermedades infecciosas (entre los que reingresan) y alteraciones gastrointestinales (entre los que no reingresan). La novedad de este estudio es que evalúa todos los traslados a urgencias, no sólo los reingresos, y esto puede ayudar a identificar traslados potencialmente evitables, y actuar en este punto (como por ejemplo el programa INTERACT2 en los “nursing homes”).
En relación a los factores de riesgo de traslado, vivir con pareja soprende, y Colprim hipotetiza sobre dos posibles causas: la insistencia de la pareja para actitudes más agresivas (pruebas diagnóstico/terapéuticas) y/o el sesgo que existe al ingresar pacientes en convalecencia (los de menor soporte sociales suelen estar menos graves, de promedio, que los pacientes con buen soporte social, que vuelven con más facilidad al domicilio).

COMENTARIO: Los traslados a urgencias desde hospitales de atención intermedia suponen un gasto económico extra y sobre todo un evento adverso nada despreciable en nuestros pacientes de edad avanzada: visita a urgencias (con los riesgos clínicos, funcionales y emocionales que conlleva), atención clínica por parte de diferentes profesionales en pocas horas y en el peor de los casos un nuevo ingreso en el Hospital de agudos, retrasando la rehabilitación y perdiendo las ganancias hasta entonces alcanzadas. En nuestro territorio, este es un estudio que puede ser especialmente útil, pues tal y como señala el autor, refleja el "real world" dada la ausencia de otros criterios de exclusión que no fueran la edad. La incidencia de estos traslados da una idea de la magnitud de la situación, y conocer los factores de riesgo asociados puede ayudar a mejorar la gestión de las complicaciones que ocurren a nivel de la atención intermedia.
Existe pero una variabilidad importante entre los centros de convalecencia de nuestro territorio, y por lo tanto tenemos que ser prudentes a la hora de extender estos resultados a otros centros. Esta variabilidad pero, también nos puede ayudar para ver lo que funciona y lo que no, y así mejorar la calidad de la asistencia y gestión de recursos.


ARTICLE: Colprim D, Inzitari I.Incidence and risk factors for unplanned transfers to acute general hospitals from an intermediate care and rehabilitation geriatric facility.JAMA 2014 Sep;15(9):687.

Wednesday, October 22, 2014

ICTUS, UN PROBLEMA RECURRENT


En relació a la recent publicació de la guia de prevenció d’AVC i d’AIT de la AHA/ASA (http://stroke.ahajournals.org/content/45/7/2160.long) la revista Drugs&Aging, aquests mes de setembre ens presenta un article de revisió que té com a objectiu avaluar les recomanacions relatives als fàrmacs en prevenció secundaria d’ictus per al pacient ancià.

Resumint els punts claus sobre el control dels factors de risc cerebrovascular:
 
  • HTA: el tractament de la hipertensió és possiblement la intervenció més important per a la prevenció secundària d’ictus isquèmic. Es demostren beneficis també quan es tracten majors de 80 anys. El control de les xifres de TA <150/90 mmHg reduirà el risc de nou AVC, ja que mantenir xifres encara més baixes no mostren benefici significatiu i augmenten les complicacions derivades de la hipotensió
  • DM: la prevenció secundària específica per a ancians diabètics no ha estat estudiada amb amplis assajos clínics i de moment es basa en el control de la comorbiditat cardiovascular. La teràpia intensiva no disminueix el risc d’AVC i augmenta els episodis de hipoglucèmia. Objectius menys estrictes de mantenir HbA1c <7-8% es consideren més apropiats.
  • DLP: encara que la teràpia amb estatines sembla ser el tractament de control de lípids més eficaç per a la prevenció de les malalties cardiovasculars, la preocupació per diverses reaccions adverses continuen limitant l'ús entre els ancians. Les estatines mostren un efecte beneficiós també en >75 anys, tot i que s'aconsellen en dosis inferiors.
  • Tractament antiagregant: aspirina o clopidogrel en monoteràpia, o la combinació d'aspirina i dipiridamol estan indicats per a la prevenció d’ ictus amb una eficàcia similar en els esdeveniments cerebrovasculars isquèmics no cardioembòlics. La selecció de l’antiagregant s'hauria de fer en funció de les característiques clíniques i la tolerabilitat de cada pacient. En alguns casos especials, la doble teràpia amb aspirina/clopidogrel, durant un curs de tres mesos, pot ser una opció de prevenció secundària d’ictus, després d'un accident cerebrovascular menor o AIT (si la doble teràpia s'inicia abans de les 24h posteriors a l'esdeveniment) o si l’ ictus és per una estenosis severa intracranial.
  • Tractament anticoagulant: antagonistes de vitamina K i NACOs tenen similar efectivitat, en prevenció d’ ictus cardioembòlics. Els estudis ja fa temps que demostren que el risc de caigudes no són contraindicació per l’anticoagulació. L’eleccció d’antitrombòtics ha de ser individualitzada, segons efectivitat de tractaments previs, característiques clíniques i preferències del pacient.

Les guies poden ser de gran ajuda tot i que no sempre s'adapten als pacients d'edat, s'inclouen cada vegada més, però menys del que es deuria. En general els tractaments intensius en l'ancià per aconseguir xifres "ideals" de TA, HbA1, LDL... aporten major iatrogènia que benefici, és preferible marcar-se objectius més "laxes" i com sempre individualitzar.
Us deixo el link de l'article : http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/25212952

ICTUS, UN PROBLEMA RECURRENTE

En relación a la reciente publicación de la guía de prevención de AVC y AIT de la AHA/ASA (http://stroke.ahajournals.org/content/45/7/2160.long) la revista Drugs&Aging, este mes de setiembre nos presenta un artículo de revisión que tiene como objetivo evaluar las recomendaciones relativas a los fármacos, en prevención secundaria de ictus para el paciente anciano.
Los puntos claves sobre el control de los factores de riesgo cerebrovascular son:
  • HTA: el tratamiento de la hipertensión es posiblemente la intervención más importante para la prevención secundaria del ictus isquémico. Se demuestran beneficios también cuando se tratan mayores de 80 años. El control de las cifras de TA <150/90 mmHg reducirá el riesgo de nuevo AVC, ya que mantener cifras aún más bajas no muestran beneficio significativo y aumentan las complicaciones derivadas de la hipotensión 
  • DM: la prevención secundaria específica para ancianos diabéticos no ha sido estudiada con amplios ensayos clínicos y de momento se basa en el control de la comorbilidad cardiovascular. La terapia intensiva no disminuye el riesgo de AVC y aumentan los episodios de hipoglicemia. Objetivos menos estrictos de mantener HbA1c <7-8% se consideran más apropiados. 
  • DLP: aunque la terapia con estatinas parece ser el tratamiento de control de lípidos más eficaz para la prevención de las enfermedades cardiovasculares, la preocupación por diversas reacciones adversas continúa limitando el uso entre los ancianos. Las estatinas muestran un efecto beneficioso también en >75 años, aunque se aconsejan dosis inferiores. 
  • Tratamiento antiagregante: aspirina o clopidogrel en monoterapia, o la combinación de aspirina y dipiridamol están indicados para la prevención del ictus con una eficacia similar en los eventos cerebrovasculares isquémicos no cardioembólicos. La selección del antiagregante se debería realizar en función de las características clínicas y tolerabilidad de cada paciente. En algunos casos, la doble terapia con aspirina/clopidogrel durante un curso de tres meses, puede ser una opción de prevención secundaria de ictus; después de un accidente cerebrovascular menor o AIT (si la doble terapia se inicia antes de las 24h posteriores al acontecimiento) o si el ictus es por una estenosis severa intracraneal.
  • Tratamiento anticoagulante: antagonistas de vitamina K y NACOs tienen similar efectividad, en prevención de ictus cardioembólicos. Los estudios ya hace tiempo que demuestran que el riesgo de caídas no son contraindicación para la anticoagulación. La elección de dichos antitrombóticos debe ser individualizada, según efectividad de tratamientos previos, características clínicas y preferencias del paciente.
Las guías pueden ser de gran ayuda y aunque no siempre se adaptan a los pacientes de edad,  estos se incluyen cada vez más, pero menos de lo que se debería. En general los tratamientos intensivos en el anciano para conseguir cifras "ideales" de TA, HbA1, LDL... aportan mayor iatrogenia que beneficio, es preferible marcarse objetivos más "laxos" y como siempre individualizar.
Os dejo el link del artículo: http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/25212952
 
 Signat/firmado: Francesc Riba Porquet geriatre/geriatra  @FrancescRiba
 
 
 

Wednesday, October 15, 2014

Avaluació multidimensional prequirúrgica de risc de mortalitat en cirurgia programada d'adults majors: avancem en geronto-anestesiologia


Català: La revista JAMA Surg ha publicat recentment un article original que aporta evidència en la relació entre valoració geriàtrico-anastèsica preoperatòria i conseqüències postquirúrgiques en malalts d’edat avançada sotmesos a cirurgia electiva, o el qué és el mateix, avaluació del risc prequirúrgic introduint les diferents dimensions geriàtriques. Es tracta d’un treball dissenyat per a definir un model predictiu d’esdeveniments adversos en malalts grans abans de cirurgia no urgent de moderat/alt risc, que s’ha fet agafant una mostra de 275 pacients majors de 65 anys consecutivament atesos per un servei de cirurgia d’un hospital terciari a Corea del Sud. Es definí la mortalitat per totes les causes a l’any com a variable principal. Es considaren altres variables secundàries: complicacions postquirúrgiques (com ara pneumònia, infecció urinària, delirium, TEP i ingrés no programat a UCI), durada de l’estada hospitalària i alta a residència.
En el seguiment, la mediana de mortalitat fou de 13,3 %; 10,5% dels pacients experimentaren com a mínim 1 complicació i un 8,7% foren donats d’alta a residències. S’associaren amb mortalitat: malaltia maligna, hipoalbuminèmia, i també Index de Charlson elevat, dependència en activitats bàsiques i en instrumentals, demència, risc de delirium, circumferència braquial curta i malnutrició. Aquests ítems es varen usar posteriorment en el desenvolupament d’un model multidimensional anomenat de fragilitat que prediu la mortalitat per totes les causes millor que la que la American Society of Anesthesiologists classification (àrea sota la corba 0,821 vs 0,647; p 0,01; sensibilitat 84%, especificitat 69,2%, això posant 5 com a punt de tall). Pacients amb puntuació >5 presentaren un elevat risc de mortalitat postoperatòria (hazard ratio, 9,01; 95% CI, 2,15-37,78; P =0,003) i medianes d’estades postquirúrgiques més altes 9 (5-15) dies vs 6 (3-9) dies; p <0,001).
Comentari: Aquest model multidimensional anomenat de fragilitat (tot i que inclou variables que van més enllà d’aquest terme, com ara comorbilitat i discapacitat), s’ha mostrat més útil que els mètodes convencionals d’avaluació anestèsica. Aquest treball està en la línia dels treballs de consens d’experts de diferents societats d’anestesiologia i geriatria en avaluació perioperatòria en el malalt d’edat avançada, que parlen de la importància d’incloure aspectes multidimensionals en l’avaluació del risc de complicacions posteriors a cirurgia programada. Algunes eines inclouen aspectes específics de fragilitat i altres, com aquesta, barregen també aspectes de discapacitat i altres condicions geriàtriques específiques que comporten major risc d’evolució desfavorable en relació al perfil de pacient.



Evaluación multidimensional prequirúrgica de riesgo de mortalidad en cirugía programada de adultos mayores: avances en geronto-anestesiología, por Miquel Àngel Mas:

Español: La revista JAMA Surg ha publicado recientemente un artículo original que aporta evidencia en la relación entre valoración geriátrico-anastésica preoperatoria y consecuencias postquirúrgicas en enfermos de edad avanzada sometidos a cirugía electiva, o lo que es lo mismo, evaluación del riesgo prequirúrgico introduciendo las diferentes dimensiones geriátricas. Se trata de un trabajo diseñado para definir un modelo predictivo de eventos adversos en pacientes mayores antes de cirugía no urgente de moderado/alto riesgo, que se ha hizo tomando una muestra de 275 pacientes mayores de 65 años consecutivamente atendidos por un servicio de cirugía de un hospital terciario en Corea del Sur. La variable principal fue la mortalidad por todas las causas al año. Se consideraron otras variables secundarias: complicaciones postquirúrgicas (como neumonía, infección urinaria, delirium, TEP e ingreso no programado a UCI), duración de la estancia hospitalaria y alta en residencia.
En el seguimiento, la mediana de mortalidad fue 13,3%; 10,5% de los pacientes experimentaron al menos 1 complicación y un 8,7% fueron dados de alta a residencias. Se vieron asociados con mortalidad: enfermedad maligna, hipoalbuminemia, y también Indice de Charlson elevado, dependencia en actividades básicas y en instrumentales, demencia, riesgo de delirium, circunferencia braquial corta y malnutrición. Estos ítems fueron usados posteriormente en el desarrollo de un modelo multidimensional llamado de fragilidad que predijo la mortalidad por todas las causas mejor que la que la American Society of Anesthesiologists classification (área bajo la curva 0,821 vs 0,647; p 0,01; sensibilidad 84%, especificidad 69,2%, poniendo 5 como punto de corte). Pacientes con puntuación > 5 presentaron un elevado riesgo de mortalidad postoperatoria (hazard ratio, 9,01; 95% CI, 2,15- 37,78; P = 0,003) y medianas de estancias postquirúrgicas más altas 9 (5-15) días vs 6 (3-9) días; p < 0,001).
Comentario: Este modelo multidimensional llamado de fragilidad (aunque incluye variables que van más allá de este término, como comorbilidad y discapacidad), se ha mostrado más útil que los métodos convencionales de evaluación anestésica. Este trabajo está en la línea de los trabajos de consenso de expertos de diferentes sociedades de anestesiología y geriatría en de evaluación perioperatoria en el paciente de edad avanzada, que hablan de la importancia de incluir aspectos multidimensionales en la evaluación del riesgo de complicaciones posteriores a cirugía programada. Algunas herramientas incluyen aspectos específicos de fragilidad y otras, como esta, mezclan también aspectos de discapacidad y otras condiciones geriátricas específicas que comportan mayor riesgo de evolución desfavorable en relación al perfil de paciente.


Referències/Referencias:      
Kim SW, Han HS, Jung HW, Kim KI, Hwang DW, Kang SB, Kim CH. Multidimensional frailty score for the prediction of postoperative mortality risk. JAMA Surg 2014;149(7):633-40. doi: 10.1001/jamasurg.2014.241. Link: http://archsurg.jamanetwork.com/article.aspx?articleid=1867407


Rojo Sanchis A, Mas Bergas MÀ, Fontecha Gómez B, Llobera Estrany J, Castillo Monsegur J, Sabaté Tenas S, Llubià Maristany C, Sierra Arnedo P. Guia de valoració preoperatoria en el pacient de edat avançada. Societats catalanes d’Anestesiologia i Geriatria (SCARTD y SCGiG) 2011. Disponible a http://www.scartd.org/sap/gpc/edatavancada/PreoperatoriEdatAvancada.pdf (accedit 12/10/2014 vía www.scartd.org, en versió catalana i castellana).   


Signat/firmado: Miquel Àngel Mas, geriatre/geriatra @DrMqAgMas                                                                             

Thursday, October 9, 2014

Intervenció multifactorial interdisciplinar sobre factors de risc de caigudes en ancians fràgils (per N. Moron)



Aquest estudi controlat i randomitzat (investigador independent mitjançant programa informàtic) intenta avaluar l'impacte d'una intervenció multifactorial sobre els factors de risc de presentar caigudes i l'índex de caigudes en 241 ancians de la comunitat,>70 anys, que compleixen criteris de fragilitat (> 3 Criteris de Fried), sense deteriorament cognitiu (MMSE> 18) i amb una expectativa de vida superior a 12 mesos (Modified implicit illness severity scale score <3). La intervenció es va realitzar durant 12 mesos per un equip interdisciplinari de 2 fisioterapeutes (10 visites, programa d'equilibri i potenciació de MMII en bipedestació adaptat a cada participant en domicili durant 20-30min, 3-5 vegades per setmana i consell o aportació d’ajuda tècnica ho necessita), un metge geriatra i un altre rehabilitador, nutricionista i terapeuta ocupacional. Es van avaluar com a resultats els factors de risc de caigudes a l'inici de l'estudi, i als 3 i 12 mesos, mitjançant un test de rendiment: Physiological profile Assessement (Inclou 5 ítems i es considera un predictor de caigudes) i 2 tests de mobilitat: Short Physical performance Battery (SPPB) i 4-m walk test. El nombre de caigudes es va avaluar mitjançant un calendari i seguiment telefònic. No s'inclouen aquells esdeveniments secundaris a ictus, crisis comicials i traumes severs. Els fisioterapeutes van estimar el nivell d'adherència a la intervenció en 5 categories. Entre els resultats destaca que en el grup intervenció es va reduir el PPA als 3 mesos sense que hi hagués diferències al final del període. Sí que es van produir diferències significatives en la força de quàdriceps i equilibri en el grup intervenció als 12 mesos. Al SPPB i velocitat de marxa es va observar una millora significativa en el grup d'intervenció. Va augmentar la velocitat de la marxa especialment en els pacients més fràgils, sobretot als 12 mesos. En el grup de major adherència, es va produir una reducció significativa en el risc de caigudes (mesurat pel test PPA). Pel que fa al nombre de caigudes no hi va haver diferències significatives entre grups (ni entre grups control / intervenció, ni segons grau d'adherència) Destaquem que es tracta del primer estudi en el qual s'estudia l'efecte de la fragilitat sobre el risc de caigudes i la presència de les mateixes. En aquest estudi destaca la reducció del risc de caigudes en ancians fràgils després de 12 mesos d'intervenció amb millora en la mobilitat, força i equilibri, si bé no es va reduir el nombre de caigudes. Els resultats en els apartats de mobilitat són congruents amb els obtinguts en estudis previs. Potser es podrien haver millorat els resultats en la puntuació de PPA si s'haguessin realitzat més sessions d'intervenció i aconseguit una major adherència. Aquest estudi no té prou potència per valorar el nombre de caigudes (necessitaria una grandària de mostra major) i es requeriran nous estudis per determinar l'impacte d'aquesta intervenció. No obstant això, els programes d'intervenció multifactorial per prevenir caigudes en pacients fràgils podrien resultar confusos o massa intensius per a aquesta població i podrien ser no més eficaços que intervencions més simples Creiem interessant destacar el fet que pacients fràgils, que són els que presenten major nombre de factors de risc de caigudes, puguin beneficiar-se de programes de recuperació funcional al domicili, sense precisar un seguiment presencial intensiu de professionals. Es necessiten estudis més amplis que permetin avaluar el seu efecte sobre el nombre total de caigudes d'aquesta població. Artículo: Fairhall N, Sherrington C, Lord.SR, Kurrle SE, Langron C, Lockwood K, Monaghan N, Aggar C, Cameron ID. Effect of a multifactorial, interdisciplinary intervention on risk factors for falls and fall rate in frail older people: a randomised controlled trial. Age and Ageing 2014;43:616–622

INTERVENCION MULTIFACTORIAL INTERDISCIPLINAR SOBRE FACTORES DE RIESGO DE CAIDAS EN ANCIANOS FRAGILES (por N. Moron)
Este estudio controlado y randomizado (investigador independiente mediante programa informático) intenta evaluar el impacto de una intervención multifactorial sobre los factores de riesgo de presentar caídas y el índice de caídas 241 en ancianos de la comunidad, > 70 años, que cumplen criterios de fragilidad (>3 Criterios de Fried), sin deterioro cognitivo (MMSE >18) y con una expectativa de vida superior a 12 meses (Modified implicit illness severity scale score
La intervención se llevó a cabo durante 12 meses por un equipo interdisciplinar de 2 fisioterapeutas (10 visitas, programa de equilibrio y potenciación de MMII en bipedestación adaptado a cada participante en domicilio durante 20-30min, 3-5 veces semanales y consejo/aporte de ayuda técnica si lo precisa), un médico geriatra y otro rehabilitador, nutricionista y terapeuta ocupacional.

Se evaluaron como resultados los factores de riesgo de caídas al inicio del estudio, y a los 3 y 12 meses, mediante un test de rendimiento: Physiological Profile Assessement (incluye 5 ítems y se considera un predictor de caídas) y 2 tests de movilidad: Short Physical Performance Battery (SPPB) y 4-m walk test. El número de caídas se evaluó mediante un calendario y seguimiento telefónico. No se incluyen aquellos eventos secundarios a ictus, crisis comiciales y traumas severos.
Los fisioterapeutas estimaron el nivel de adherencia a la intervención en 5 categorías.

Entre los resultados destaca que en el grupo de intervención se redujo el PPA a los 3 meses sin que hubiera diferencias al final del periodo. Si que se produjeron diferencias significativas en la fuerza de cuádriceps y equilibrio en el grupo intervención a los 12 meses. En el SPPB y velocidad de marcha se observó una mejoría significativa en el grupo de intervención. Aumentó la velocidad de la marcha especialmente en los pacientes más frágiles, sobre todo a los 12 meses. En el grupo de mayor adherencia, se produjo una reducción significativa en el riesgo de caídas (medido por el test PPA).
En lo referente al número de caídas no hubo diferencias significativas entre grupos (ni entre grupos control/intervención, ni según grado de adherencia)

Destacamos que se trata del primer estudio en el que se estudia el efecto de la fragilidad sobre el riesgo de caídas y la presencia de las mismas. En este estudio destaca la reducción del riesgo de caídas en ancianos frágiles tras 12 meses de intervención con mejoría en la movilidad, fuerza y equilibrio, si bien no se redujo el número de caídas.
Los resultados en los apartados de movilidad son congruentes con los obtenidos en estudios previos. Quizá se podrían haber mejorado los resultados en la puntuación de PPA si se hubiesen realizado mas sesiones de intervención y conseguido una mayor adherencia.
Este estudio no tiene suficiente potencia para valorar el número de caídas (precisaría un tamaño de muestra mayor) y se requerirán nuevos estudios para determinar el impacto de dicha intervención. No obstante los programas de intervención multifactorial para prevenir el número de caídas en pacientes frágiles podrían resultar confusos o demasiado intensivos para dicha población y podrían ser no más eficaces que intervenciones más simples
Creemos interesante destacar el hecho de que pacientes frágiles, que son los que presentan mayor número de factores de riesgo de caídas, puedan beneficiarse de programas de recuperación funcional en domicilio sin precisar un seguimiento presencial intensivo de profesionales, así como la necesidad de estudios más amplios que permitan evaluar su efecto sobre el número total de caídas de esta población.

Artículo: Fairhall N, Sherrington C, Lord.SR, Kurrle SE, Langron C, Lockwood K, Monaghan N, Aggar C, Cameron ID. Effect of a multifactorial, interdisciplinary intervention on risk factors for falls and fall rate in frail older people: a randomised controlled trial. Age and Ageing 2014;43:616–622